Justicia Climàtica

Al llarg de tota la conca del Mediterrani, el mar està canviant de manera accelerada. S’escalfa a un ritme superior al promig global, afectant profundament la seva biodiversitat, les dinàmiques pesqueres i els modes de vida tradicionals. Cada any, les temperatures marines baten rècords, provocant migracions massives d’espècies, desaparició d’hàbitats clau com les praderies de posidònia, proliferació de meduses i fenòmens extrems que alteren l’equilibri ecològic del litoral. Però aquest fenomen, tot i ser ambiental, té conseqüències humanes directes: afecta especialment les comunitats més exposades i amb menys recursos per adaptar-se.

Al Mediterrani, moltes persones viuen en zones costaneres on el mar és l’eix econòmic i social: petites localitats que depenen de la pesca artesanal, del marisqueig, de formes de turisme sostenible o de l’agricultura en terres properes al litoral. L’augment del nivell del mar i la pèrdua de biodiversitat marina estan deteriorant les seves condicions de vida. El problema és estructural: les persones més vulnerables, amb menys accés a la presa de decisions i als recursos institucionals, són les que pateixen les majors pèrdues mentre veuen com les respostes polítiques s’endarrereixen o es dilueixen.

Aquest panorama no és aliè al que vivim a Espanya, i més concretament a Catalunya. Aquí, el mar Mediterrani ha estat durant segles font de riquesa i estabilitat per a moltes comunitats, però ara també esdevé un espai de risc. En territoris com el Delta de l’Ebre, un dels més amenaçats per la pujada del nivell del mar a Europa, s’acumulen els impactes de l’escalfament marí, la manca de sediments, la salinització dels sòls i el retrocés de la línia costanera. Les comunitats locals, moltes dedicades a la pesca, al cultiu de l’arròs o al turisme familiar, es troben en una situació de creixent precarietat davant un fenomen que avança més ràpid que la legislació i la intervenció pública.

En el pla legal, Espanya compta des del 2021 amb una Llei de Canvi Climàtic i Transició Energètica que, tot i reconèixer la importància de l’adaptació i la protecció dels col·lectius més vulnerables, no contempla de manera específica ni directa la problemàtica de l’escalfament marí. La normativa estatal se centra sobretot en la mitigació d’emissions, i només comença a construir respostes sobre adaptació climàtica al litoral. A això s’hi afegeix una aplicació desigual i, en molts casos, insuficient per part de les administracions competents.

A Catalunya, existeixen instruments normatius rellevants com la Llei catalana del canvi climàtic i el Pla Clima 2021–2030, que recullen els impactes del canvi climàtic a la costa i mencionen la necessitat de protegir les comunitats en risc. Tanmateix, les actuacions efectives encara són limitades, i les eines de participació ciutadana, especialment per a les comunitats pesqueres o costaneres més petites, continuen essent febles. La distància entre els marcs legals i les solucions reals encara és gran.

A nivell internacional, el reconeixement del dret a un medi ambient saludable per part de les Nacions Unides l’any 2022 pot ser una oportunitat per exigir més ambició i coherència en les polítiques climàtiques. Tot i que aquest reconeixement no és jurídicament vinculant, sí que pot servir com a marc de pressió per avançar cap a una regulació més clara que vinculi el canvi climàtic amb la defensa dels drets humans, especialment els de les comunitats vulnerables que depenen del mar.

Davant d’aquesta situació, urgeix construir una resposta legal i política més forta, més inclusiva i més sensible al territori. Cal que es dissenyin plans específics d’adaptació per a les zones costaneres mediterrànies més exposades, amb finançament clar, terminis definits i participació activa de les comunitats afectades. Que s’escolti qui viu al costat del mar i coneix, millor que ningú, el que està passant. Que es protegeixin els mitjans de vida tradicionals i s’asseguri l’accés a mecanismes de justícia ambiental. Que les lleis no es quedin als despatxos, sinó que arribin a les platges, als ports, a les llars.

L’escalfament marí al Mediterrani no és només un fenomen climàtic: és també un repte ètic, social i legal. Si no actuem des de l’equitat, la participació i el reconeixement dels drets, correm el risc que aquesta crisi agreugi encara més les desigualtats existents. Una transició climàtica que no protegeixi els més vulnerables no serà una transició justa. I sense justícia climàtica, no hi haurà un futur sostenible per a la nostra costa, ni per a qui l’habita.